- el món sub-terrestral
- el món de la Terra
- el món celestial
També tenia les representacions temporals:
- els arrels -el passat, els avant-passats
- el tronc - el present, la generació actual
- i les branques i fulles - el futur, els descendents.
domingo, 25 de diciembre de 2011
La interpretació espacial i temporal de l'Arbre de la Vida
L'arbre de la Vida es respresentava 3 espais:
- el món sub-terrestral
- el món de la Terra
- el món celestial
També tenia les representacions temporals:
- els arrels -el passat, els avant-passats
- el tronc - el present, la generació actual
- i les branques i fulles - el futur, els descendents.
- el món sub-terrestral
- el món de la Terra
- el món celestial
També tenia les representacions temporals:
- els arrels -el passat, els avant-passats
- el tronc - el present, la generació actual
- i les branques i fulles - el futur, els descendents.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Molt interessant! Sembla que la representació espaial fa referència a l'individu, com a microcosmos del cosmos tal com diuen els Principis. La representació temporal podria fer referència també a les tres generacions d'una família: els avis com a representants del passat i del món espiritual, els pares representant el present i la generació actual a la terra, i els fills com a representants del futur i de les futures generacions. Quan totes tres generacions viuen en harmonia centrades en Déu, el resultat és una família ideal, la porta d'entrada al regne del Cel.
ResponderEliminarParaules extretes del llibre de l'autobiografia del Dr. Moon:
ResponderEliminar"Molts occidentals viuen vides veritablement solitàries. Els seus fills deixen la llar en complir divuit anys, i pot ser que els pares només els vegin per Nadal. Molts fills gairebé mai visiten els seus pares per saber com estan. Una vegada que es casen viuen amb els seus cònjuges, independents de la seva família, fins que els pares són tan grans que ja no poden valer-se per si mateixos. Llavors, els fills els porten a una residència d'ancians.
Així, resulta comprensible que molts occidentals envegin la cultura oriental. Molta gent gran a occident diu: "A l’orient, els avis viuen a la família com els seus membres de més edat, i és realment meravellós. Els fills respecten els seus pares ancians. Així és com se suposa que ha de viure la gent. ¿Quin sentit té viure en una residència d'avis, sense poder veure els meus fills ni saber tan sols quin dia és, només vegetant?"
Per desgràcia, l'estructura familiar a l'Orient també s'està deteriorant gradualment. També nosaltres estem abandonant les tradicions que ens han estat transmeses des de fa milers d'anys. Hem llençat per la finestra la roba tradicional, el nostre menjar i la nostra estructura familiar. Creix el nombre de gent gran que viu sola a Corea. Cada vegada que veig històries a les notícies, d'ancians vivint sols, em fa molta pena. La família és l'àmbit on diferents generacions conviuen. Si estan disperses i als pares se'ls deixa sols, llavors això ja no és una família. El sistema de la família ampliada és una bella tradició coreana.
Jo recomano que tres generacions convisquin en un sol nucli familiar, i no només perquè sigui una forma de mantenir la tradició del nostre país. Quan uns esposos tenen un fill, transmeten tot el que poden a aquest nen. Hi ha un límit, malgrat tot, al que uns pares poden transmetre. Els pares representen el present i els fills el futur. Els avis representen el passat. Així doncs, només quan els avis, els pares i els fills conviuen sota un mateix sostre, poden els fills heretar tota la fortuna del passat i del present. Estimar i respectar els avis és heretar la història del passat i aprendre del món del passat. Els fills aprenen una valuosa saviesa dels seus pares sobre la manera de viure en el present, mentre que els pares preparen el futur estimant els seus fills.
Els avis estan en la posició de representar Déu. Per molt intel•ligent que sigui un jove, no pot conèixer tots els secrets d'aquest vast món. La joventut no pot conèixer els molts misteris de la vida que anem descobrint en envellir, per això els avis representen la història de la família. Els avis són preuats mestres que transmeten als néts tota la saviesa que han adquirit gràcies a les pròpies experiències acumulades en les seves vides.
L'avi més vell del món és Déu. Per tant, una vida en què es rep l'amor de l'avi i es viu pel bé de l'avi és una vida en què s'arriba a comprendre l'amor de Déu i a viure pel Seu bé. Hem de mantenir aquesta tradició per obrir el magatzem secret del Regne de Déu i rebre el seu tresor d'amor. Un país que ignora els seus ancians, abandona el seu caràcter nacional i ignora les seves arrels."
Tens raó, Quim, la societat dels paissos desenvolupats han perdut molts valors culturals que tenien abans, per això fins i tot és un causa de les patologíes actules, cita del Millon, T. (1987):
Eliminar"Los recientes cambios culturales han provocado una pèrdida de experiencias clave que desempeñaban un papel protector contra las relaciones padres-hijos problemáticos. Las sociedades tradicionales proporcionaban relaciones (abuelos, tías, hermanos mayores, vecinos) e instituciones (iglesia, escuela) que atenuaban, restauraban y ofrecían remedios para la falta de afiliación parental; estas sociedades proporcionaban un contexto en el que las personas que habían sufrido abusos tenían una segunda oportunidad de obtener amor y observar modelos para coherencia del desarrollo. La carencia de objetivos y el inmovilismo desafiliado (de los pacientes)… podría reducirse sustanciantamente si las relaciones interpersonales y las costumbres sociales fuesen compensatorias o resolutivas, es decir, si reparasen los efectos destructivos y desestabilización de las experiencias problemáticas.
Mientras que las instituciones culturales de la mayoría de las sociedades han mantenido prácticas que cumplen la función reparadora de estabilizar y dar coherencia a las experiencias, remediando en cierta medida la alteración de las relaciones padres-hijos… los cambios experimentados en las dos o tres últimas décadas (en las sociedades occidentales) no sólo han potenciado un incremento de la confusión intrapsíquica, sino que han interrumpido la continuación de las instituciones y tradiciones psíquicamente restitutivas, contribuyendo por tanto a la incidencia y exacerbación de características que tipifican la patología límite."
“Las fuerzas socioculturales también desempeñan un papel importante en el desarrollo de todas las variantes del trastorno límite de la personalidad. Esto es especialmente probable cuando los valores y las prácticas de una sociedad son inconsistentes, tal y como ocurre cada vez más en las sociedades occidentales, en particular en Estados Unidos. En esas circunstancias es posible que algunos individuos presenten déficit en cuanto a solidez y la estabilidad psíquicas, sobre todo en relación con los procesos que se desarrollan durante el estadio de integración intracortical; es aquí, donde toma forma la coordinación y la síntesis de pensamientos y sentimientos, y el fracaso en esta actividad provoca los cismas psíquicos y las dudas que caracterizan la personalidad límite.
ResponderEliminarBajo el impacto acumulativo de una rápida industrialización, de la inmigración, de la movilidad, de la tecnología y de la comunicación de masas, se ha producido una erosión de los valores y las costumbres tradicionales. En vez de disponer de una serie de prácticas y creencias coherentes, los niños se enfrentan a estilos que cambian constantemente y a normas cada vez más cuestionadas y cuya duración es precaria e incierta.
Pocas veces en la historia tantos niños se han enfrentado a la vida si la ayuda de tradiciones aceptadas y perdurables. No sólo están sometidos a la tensión de elegir entre valores y objetivos discordantes, sino que estas creencias y demandas divergentes también impiden el desarrollo de una estabilidad interna o de una consistencia externa.” (Millon, 1987)